La transició agroecològica per a una agricultura realment sostenible, travessa reptes de futur, especialment amb l'agricultura de muntanya, molt menys productiva que la de planes, que s'han d'abordar amb imaginació i valentia, apostant per models integrals que minimitzin els costos ambientals i aportin fertilitat i productivitat a llarg terme.

Pensem que la producció hortícola especialment, extreu del sòl un 80% dels minerals en forma de vegetal consumible, mentre que en cereal parlem d'aproximadament un 20%, tot això sense contar altres actes d'erosió com són els treballs mecànics i la lixiviació de nutrients per efecte de les pluges sobre el sòl nu.

Els cultius intensius d'horta, encara que ecològica, desvinculats de la ramaderia, guarets, i processos característics de les finques de cercle tancat com eren les que antigament poblaven el territori, són models dependents de l'aportació externa constant de matèria orgànica. Aquests, han sigut tradicionalment sostenibles en zones de planes pluvials, on l'aigua que ha arrossegat nutrients de les muntanyes per les rieres, aporta nutrients als cultius d'horta. Per tant eren cultius que sobretot es feien en conques pluvials amb els sòls més fèrtils i amb abundant aigua disponible.

Actualment, la producció d'hortalissa intensiva ecològica, és una de les formes més habituals d'iniciació de projectes productius, especialment per persones de l'àmbit neorural, una condició necessària per a la recuperació de la pagesia.

A La Rural hem iniciat diversos processos per mirar de regenerar els sòls de l'activitat extractiva que és la producció d'hortalissa. Principalment el cultiu en línia clau (keyline), per evitar l'erosió del sol en els nostres camps inclinats; Millorar la gestió del sòl, l'aport de la matèria orgànica i introduir els adobs en verd; la pastura de cabres en rotació a les parcel·les d'horta.

Som conscients que aquests processos són lents d'implementar, suposen costos d'inversió inicial i de maneig, i encara estan llunys d'estar en el punt òptim i d'observar resultats significatius. Es tracta d'una aposta de futur, que va més enllà de l'espai temps i que espera ser sobretot un llegat per a noves generacions.

En aquest context, us expliquem avui el sistema de rotació amb cabres que estem utilitzant.

En primer lloc, dir que aquest ramat s'origina com a bestiar d'autoconsum, i no és fins al 2017 que comencem amb la idea de fer rotacions dins el camp. Hem comprovat que les cabres no són el millor animal per a buscar l'efecte que esperem, sobretot pel que fa al maneig: s'escapen per on volen, guiar-les entre cultius fins a la parcel·la on s'ubiquen no és fàcil, no tenen problemes en separar-se en grups, si hi ha arbres se'ls mengen l'escorça, ... d'aquí frases com "cabrejar-se" o "ser un cabró" (de fet, ens hem regalat recentment el cabró perquè era el que més problemes ens donava, i ens el deixaran només en època d'aparellament). Les ovelles són animals més dòcils, amb menys capacitats per a l'escapisme, i més fàcils de conduir amunt i avall, donen molta importància al grup i la proximitat entre individus, etc.

Tos i així la cabra també te avantatges: són animals duríssims, molt resistents, surten al bosc i s'ho mengen tot, sempre troben menjar a qualsevol època de l'any, de fet nosaltres no els fem cap aport suplementari d'aliment (excepte per manipular-les, tenim pinso que els encanta per intentar que ens segueixin amb facilitat).

Les nostres cabres surten a pasturar cada dia, i en tornar, segueixen menjant la parcel·la on les tenim, i allà caguen tot el que han menjat fora al bosc. És especialment beneficiós a finals d'hivern, on tens moltes parcel·les de crucíferes amb molta biomassa, que elles ràpidament consumeixen i defequen allà mateix. Les nostres 12 cabres deixen pelada una parcel·la de 400 m2 en menys d'una setmana. De fet, els últims dies ja quasi no volen menjar, però forcem la seva estada allà perquè ho deixin pelat, aportant algun extra de ferratge, o traient-les més estona.

Per ara, el nostre objectiu és perfeccionar al màxim el sistema per moure-les. Hem millorat les tanques, tallant els baixos perquè els tubs de ferro entrin a terra i quedin més ferms. Les instal·lem amb dues persones i 2 hores de feina, amb una barrina amb motor per fer els forats. L'estable, l'hem dissenyat sobre un remolc, estanc i confortable, on hi pengem les tanques als laterals per moure-ho tot plegat. l’arrosseguem amb un tractor petit que tenim pràcticament només per a aquest ús, amb l’arreu corresponent sermpe instal·lat, fet que agilitza moltíssim. Pròximament, volem instal·lar també sobre el remolc l’abeurador, amb un sistema de reomplert automàtic amb el reg dels horts. Així, mentre un dels dos es pastura fora dels camps, l'altre mou estable i tanques al lloc corresponent amb un sol viatge.

Sempre que podem, ens ajudem de voluntàries i voluntaris que ens ajuden a fer-ho més àgil i entretingut, petant la xerrada. A més, tenim un tancat fixe gran, que ens serveix de suport en els moments que no tenim temps o espai per moure-les.

La missió de tot això és, per una banda reduir al màxim l'ús de combustibles fòssils (que consumim quan desbrossem mecànicament) i evitar passades de tractor que compacten el sòl. Per l'altre, transformar la matèria orgànica de les restes de cultiu de manera directe i eficient, i aportar biomassa dels boscos al camp, a través de les pastures curtes però constants (menjar fora, cagar a dins.)

Com dèiem, portem anys però encara estem treballant per l'objectiu de sistematitzar i aportar eficiència a la tasca, però aviat voldríem iniciar un procés d'investigació amb suport tècnic, per avaluar els efectes reals sobre el sòl d'aquesta activitat. Seguirem informant!