L'agricultura de muntanya està en perill d'extinció en molts dels nostres parcs naturals, especialment els situats en àrees periurbanes, com és el cas de Collserola i bona part de la serralada litoral.

La població no és conscient de la necessitat de l'agricultura i la ramaderia per a l'equilibri dels nostres ecosistemes. A la conca mediterrània hi prevaleixen els ecosistemes antròpics, on l'ésser humà hi ha intervingut des de fa milers d'anys, i a les seves modificacions s'hi ha adaptat la fauna i flora salvatges. El paisatge ancestral de Catalunya és el de Mosaic agroforestal, on hi ha una convivència d'espais oberts en forma de camps i pastures, boscos clarejats per part dels ramats d'herbívors, les encara presents deveses a alguns indrets de la península, i les zones boscoses més denses i salvatges en les zones agrestes i muntanyoses. És en les "fronteres" entre els diversos ecosistemes on hi trobem la màxima diversitat.

Per exemple, els conills que s'alimenten especialment en prats oberts, i que es refugien als marges del bosc on hi fan els caus. Aquests conills són la presa d'aus rapinyaires que necessiten espais oberts per caçar les seves preses. Aquests espais oberts els mantenen a ratlla els ramats d'herbívors, que a la vegada propicien la biodiversitat en la capa herbàcies, ja que limiten el creixement de planta de port invasiu i deixen temps a les més menudes a colonitzar espais concrets. Aquest fet es tradueix en una biodiversitat floral que, junt amb les floracions agrícoles mantingudes durant quasi tot l'any, asseguren el sosteniment alimentari de multitud d'insectes pol·linitzadors, que a la vegada alimenten aus i rèptils.

Un altre exemple que he conegut fa poc, és la del Gall Fer, "Urogallo" en castellà. Aquesta au és una supervivent de l'últim període glacial, i es va poder adaptar als nous ecosistemes peninsulars gràcies a l'acció de l'ésser humà en el paisatge. El seu vol quasi ras, requereix espais semi oberts, i estructures arborades obertes amb ramals horitzontals típics dels arbres manipulats per les persones. L'abandonament de l'agricultura i la silvicultura els està reduint l'hàbitat, i és una de les causes principals de la seva precària situació quant a supervivència de l'espècie.

A tot això, sumem la tasca de defensa anti incendis que proporcionen els sotaboscos pasturats i nets de combustible, i els grans tallafocs que són els camps cultivats.

Hi ha la creença estesa i romàntica, que un bosc abandonat de l'acció humana és un bosc més natural i divers, però no és així en absolut a casa nostra. En primer lloc, antigament grans ramats d'herbívors com bòvids salvatges modelaven el paisatge. Els humans els vam extingir amb la caça i els vam substituir pels domèstics, que causaven un efecte similar a l'entorn.

Un bosc abandonat tendeix a homogeneïtzar-se i densificar-se, limitant els espais de pas per al bestiar i enfosquint el sotabosc de tal manera, que no hi creix la capa herbàcia ni la fotosíntesi que propicia la biodiversitat. A més, partim de boscos generalment explotats o camps abandonats, que en abandonar-se en un període similar de la història, s'hi reprodueixen boscos joves, uniformes, on els arbres competeixen de tal manera entre si que no arriben a desenvolupar-se grans ports, perdent biòtops verticals i la conseqüent pèrdua de diversitat.

Si bé els incendis, formen part de l'ecologia mediterrània, els camps pasturats o llaurats i els boscos amb menys combustible, sempre han frenat les expansions descontrolades del foc. Els incendis tradicionalment han renovat parts de l'ecosistema, retornant de manera natural aquests espais oberts, passant els herbívors al manteniment i triatge d'espècies de flora, que han esdevingut en paisatges adevesats.

És aquesta alternança de camps cultivats, prats de pastura, boscos adevesats, i boscos densos, el que propicia la màxima biodiversitat als nostres ecosistemes, i una major resiliència i capacitat d'adaptació d'aquests als reptes de futur que ens acosta el canvi climàtic.

L'agricultura i la ramaderia, que pot ser devastadora en ecosistemes no antròpics com pots ser la selva amazònica, és una necessària garantia de preservació en els nostres boscos.